LECTUBLOGBATX

 

LA PERDICIÓ D'UN HOME.

Ferran Cerdans Serra

www.badosa.com

Per un dia, i esperant així lliurar-se'n durant uns altres sis mesos, es va decidir a passar la baieta per la nevera. A més de la fortor de la bossa d'escombraries, que era a vessar, l'aspecte de la cuina en conjunt era força lamentable, però més que els reguerons de greix dels armariets, el que feia mala fila de veritat era la porta del frigorífic. En ésser blanca hi destacaven les llànties, que podia reconèixer perfectament: l'habitual puré de cigrons dels vespres estiuencs, greixos variats, oli, xocolata i engrunes de pa.

Un cop netejat el mànec, va resultar que tampoc no era tant difícil (en aquella superfície la brutícia es treia amb facilitat), i va continuar, animat, amb la resta de la porta.

Llestos. Va deixar el drap al seu lloc i es disposava ja a fer-se el sopar quan s'adonà que la cuina feia l'efecte, en general, d'estar molt més bruta que abans. En contrast amb la lluent porta de la nevera, tots els armaris i prestatges apareixien més sòrdids que mai. Sufocant un primer impuls de tornar a enllardar la porta, es va decidir a passar el drap als armariets que la voltaven. Aconseguí un degradat on hi havia hagut un canvi brusc, de manera que la brutícia no apareixia de cop en acabar-se l'oasi de la porta, sinó que ho feia gradualment en un radi d'un armariet. La intenció era bona, però una ullada panoràmica des de la porta de la cambra el va induir a continuar la feina: allò era com no netejar i a més enfotre-se'n.

Així que va agafar aire i passà la baieta d'una tirada, per fora, a tots els armaris, prestatges i calaixos. Però en acabat, en obrir el calaix dels coberts, tement-se el pitjor, s'endugué tot un ensurt: era realment brut, molt més brut que mai en el nou context. Per no parlar del calaix del pa, de l'interior de l'armari de les galetes o del de les llaunes de conserves, tots els quals van caure ràpidament sota la seva espasa certera. Després van venir els espais entre rajoles, que varen costar-li molt més, i l'extractor, la seva primera victòria important. Presa d'un deliri frenètic, quan més netejava més infectes pareixien els nuclis salvatges de resistència.

Feu també el vidre, la maneta i el marc de la finestra, i d'allí estant va albirar els fils del telèfon, que esguerraven tota la feina. Va obrir, així doncs, s'enfilà al marc i els tornà la puresa. Però els cables d'electricitat, sutjosos i fastigosament bruts, s'allunyaven, a un metre escàs, en direcció a la ciutat. Creuaven el carrer i es perdien en un mar de teulades negroses, que suposaven un insult per a la seva cuina, i que necessitaven imperiosament una neteja a fons.

L'home, tot decidit, es penjà dels cables, agafà el drap amb les dents i s'encaminà cap al seu pròxim objectiu.

 

 Copyleft 2001 Ferran Cerdans Serra (www.llibres-artesans.com)

 

Àngel Burgas, Jordi Folck i Gemma Lienas, apostes de La Galera per Sant Jordi

Eva Piquer

Ara que les novetats editorials ens surten per les orelles, La Galera ha volgut recordar que la literatura infantil i juvenil també existeix, tot i la invisibilitat mediàtica que pateix fora de les publicacions especialitzades.

Amb vista a aquest Sant Jordi, l'editorial aposta amb força per tres títols: El club de la cistella, d'Àngel Burgas (premi Folch i Torres 2006); L'única i veritable llegenda de Sant Jordi contada pel drac, de Jordi Folck; i Les balenes desorientades, de Gemma Lienas.

"L'etiqueta d'escriptor per a joves és un handicap total, no te la treus mai de sobre", admet Lienas, que s'ha dedicat a revisar la sèrie protagonitzada per Emi i Max, pensada per acostar la ciència als lectors preadolescents.

"A la literatura infantil i juvenil catalana hi ha pocs llibres d'humor", considera Folck, que ha imaginat "què hauria passat si Sant Jordi no hagués mort el drac".

Justament, d'humor no en falta a El club de la cistella, on Àngel Burgas parteix d'un anterior llibre seu, L'anticlub, per explicar la història dels alumnes d'una escola que volen formar una colla i se'n surten d'aquella manera.

Aquests dies se celebra a Cartagena de Indias el Quart Congrés de la Llengua -espanyola, no cal dir-ho-. La gran preocupació dels escriptors, experts i acadèmics aplegats a l'entorn de la vitalitat de l'idioma comú és evitar que la segregació dialectal acabi desembocant en la secessió. Autors, editors i autoritats polítiques saben que l'única manera de fer front a la globalització i a la preponderància de l'anglès al mercat mundial és actuar des d'un gran front comú. "Una llengua, un mercat", repeteixen.

El castellà, fora de les fronteres estrictes del mercat espanyol, s'expressa a través de mil varietats, algunes de les quals comencen a ser inintel·ligibles per als altres parlants del mateix domini lingüístic. No és, afortunadament, el cas del català. Encara els parlants de Fraga o del Soler, de Maó o de Sant Vicent del Raspeig, de Girona o de València són capaços d'entendre's i intueixen, tot i que denominen l'idioma que parlen amb gentilicis diferents, que formen part de la mateixa comunitat lingüística.

Els problemes del català són uns altres. L'idioma perd força en moltes parts del seu domini i en alguns punts només és ja un record. Potser un parlant d'Alacant es podria entendre amb un altre de Perpinyà... en el cas que els dos encara parlessin català, cosa improbable perquè és molt difícil trobar gent en aquestes dues ciutats que el mantinguin com a idioma de relació amb l'entorn. Però el cas és que la unitat sentida o intuïda del català no implica que els territoris que el parlin en traguin el profit que se n'hauria de derivar. Gràcies a l'esquema territorial espanyol i a la falta d'eficàcia o de voluntat dels diferents governs autònoms, el català no s'ha cohesionat en un mercat únic.

La disgregació és la debilitat de l'idioma i pot comportar-ne a la llarga la desaparició. Per això és tan greu que el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, hagi decidit impedir que Televisió de Catalunya arribi al País Valencià en una maniobra d'estricte abast electoral. I per això també és tan important que associacions de tota mena arreu del país facin arribar la seva protesta a qui ho ha permès podent evitar-ho: el ministre d'Indústria, Joan Clos.

www.avui.cat  28/03/07