Vilabojadura del riu tornava a ser de nou un poble meravellós, havien passat ja els problemes de la boda frustada de Gervasi, l'intent de venjança de Gervasi també frustat i el problema d'adicció a les festes contínues de dia i de nit, que havien convertit al poble un emplaçament horrible; ara el poble es trobava en una situació millor encara que mai, tothom treballava, tothom rentava i cuidava l'entorn, els malvats ja eren persones normals, el problema d'insomni d'Oriol el mussol ja era inexistent. Per celebrar que tot havia passat, i principalment que el problema d'adicció a les festes ja no era cap problema, van fer una festa de les que se solien fer a Vilabojadura del riu quan tenien alguna cosa que celebrar. Durant la festa la música sonava, les begudes es prenien en moderació, igual que el menjar, l'ambient era esplèndit, pareixia una gran família celebrant alguna cosa, i això era el que vertaderament diferenciava a Vilabojadura del riu dels altres llocs.
Mentre tothom ballava i bevia, el cel es va enfosquir tant com el fons d'una cova, la gent estava molt preocupada, i més es van preocupar quan van observar que no es tractava d'un núvol de tempesta qualsevol. Es tractava de Fulgenci el núvol, que vivia al cel, i a qui tots temien, no era un èsser, però tampoc era una cosa, l'únic que el diferenciava dels altres núvols era que aquest tenia forma de cara, i de vegades parlava. Fulgenci, era dolent, cada cop que descarregava, destruïa tot allò que es trobava avall seu. La pluja que queia d'ell era molt forta, tant com si enlloc de gotes d'aigua caigueren claus punxeguts, els llamps eren molt potents i cada cop que algun il·luminava el cel, la gent tremolava, perquè sabia que o bé malferia a algú, o bé es produïa un gran incendi.
El núvol Fulgenci, mirava a Vilabojadura amb cara de mala baba, el mussol pensava que la tempesta anava a caure al poble ineludiblement.
Quan menys s'ho van pensar, i més atemorits estaven, el núvol Fulgenci, es va traslladar, ara es trobava damunt del poble veí, Benipins de la mar. Quan pensaven que estaven salvats, el núvol es va situar de nou damunt del poble, tornaven a estar amb l'ai al cor. Als pocs segons Fulgenci va tornar a Benipins de la mar, i ara sí, definitivament, va caure la tempesta damunt de la ciutat.
Els veïns de Vilabojadura, estaven feliços, per un cop la sort i l'atzar havien estat de la seua banda, bé tots feliços no estaven, Oriol, de fet, va fer aturar la festa i va reunir a tots els habitants a la plaça. Allí Calixte va dir:
-Bé, podeu sentir-vos afortunats, igual que jo, perquè hem tingunt molta sort, no em podeu negar que ara podriem estar en mateixa situació que es troba ara Benipins de la mar. Jo propose que anem tots a Benipins i els ajudem.
En eixe moment va esclatar un murmuri general, com sempre passava, no estaven d'acord. Per una banda estaven: Calixte el porc, Melivea la gata, Ernestina la vaca i Manolo el bou. Mentre que de l'altre costat estaven: Maruja la gallina, Gervasi l'ànec, Llúcio el talp i Ulisses el gall.
Tots per torns van exposar les seues raons de la següent manera:
Maruja va dir: Prou tinc jo amb la faena de casa i de cuidar dels meus pollets, com per a fer açò ara.
Gervasi va dir: Si no treballe per a mi, voleu que treballe per a la resta? Doncs no.
Llúcio va dir: Si Gervasi diu que no, és que no! I el que ell diga ben dit està.
Ullisses, no va poder dir res, cada cop que anava a dir alguna cosa, la seva dona Maruja, parlava per ell, i ell per a no tenir cap discussió, feia el que ella deia.
En contra d'aquestes opinons estaven els altres:
Calixte: Hi ha que ajudar al prògim, de fet jo sóc molt feliç ajudant!
Manolo: Amb la força que jo tinc, acabarem de seguida, en un tres i no res ho fem tot.
Ernestina: Jo puc transportar els materials que facen falta d'un lloc a un altre.
Melivea: Jo puc preparar menjar i fer algun espectacle per animar als veins de Benipins de la mar.
Com que hi havia empat de vots, no van tenir més opció que demanar-li consell al savi mussol Oriol, que sense pensar-ho va dir que li semblava increible que hi hagués veïns que no vullgueren anar a ajudar als amics de Benipins.
Oriol, acabà de dir les seues paraules i camina que caminaràs, van anar tots en filera cap a Benipins de la mar. Allí, tot estava destruit, els horts estaven anegats d'aigua, les cases no tenien murs, els carrers tenien clavills gegants pel mig, en definitiva, era una catàstrofe.
Oriol el mussol, era amic de qui allí també era considerat una espècie de semi-Déu, per la seva saviesa, que no era igualable a la d'Oriol, però, s'hi intentava aproximar. Andreu el Gripau, va anar votant cap a Oriol, per a donar-li les gràcies per vindre i per a demanar-li consell sobre què fer en aquella situació horrible. Oriol, li va dir que ells havien anat allí per ajudar-los i que farien el que fera falta, de dia tots treballarien al poble, i de nit anirien a descansar els qui pugueren, a Vilabojadura del riu.
La siutació del veïnat allí, era, semblava quasi irreal, era com una vida paralel·la a la de Vilabojadura, com al poble, hi estava:
L'hipopòtam Eladi, que era bo i afable com Calixte. La papallona Lola, que era tan sexy i agraciada com Melivea. El mosquit Frederic, que era el milionari que s'intentava separar de la societat, igual que Gervasi. Camerí el pixaví, que igual que Llúcio estaven sotmesos cegament al seu cap respectiu. Anna la iguana, que era tan xarradora com Maruja, i per cert estava embarassada i tenia l'excusa perfecta per no pegar brot. Carlota la granota, que era treballadora i xarradora també, com a Vilabojadura Ernestina. Teobald el cocodril, que era fort i treballador com Manolo el bou. Marc el drac, era fort i pareixia molt feroç, però sempre feia el que li deia la seva dona Anna, igual que Ulisses el gall.
Després de presentar-se tots, van coincidir els caràcters de seguida i les parelles van quedar, igual que la seva vida i les formes de pensar.
La gallina Maruja, amb la iguana Anna, que poc van ajudar a reconstruir la ciutat.L'hipopòtam Eladi amb el porc Calixte, que parlaven i parlaven de temes de la natura, de la solidaritat, i a la vegada treballaven sense parar. La vaca Ernestina amb la granota Carlota, que també van fer prou feina reconstruint les cases, i rentant els carrers. El gall Gervasi amb el mosquit Frederic, que xarrant i intercanviant plans de destrucció i odi, van avançar molt amb la seva tasca. El talp Llúcio amb el Pixaví Camerí, que tots dos intentaven treure en el treball i l'esforç, la recompensa i el consol a tants anys de servidumbre. El bou Manolo amb el cocodril Teobald, que encara que el seu caràcter no era precisament simpatic s'havien fet grans amics i mentre esmorzaven s'havien contat les aventures de la "mili". El gall Ulisses amb el Drac Marc, que tots dos estaven resignat a aguantar i fer el que les seves dones els deien, van trobar en eixa amistat una llum a la fi del túnel negre on es trobaven les seues vides. Melivea la gata i Lola la papallona, van fer un espectacle preciós, tots els veïns les miraven seduïts pels seus balls, i per la mà que tenien a la cuina que els hi havien preparat. Oriol el mussol, i Andreu el gripau, com que ja eren amics no més van fer que treballar durament i quan tenien uns segons intercanviar-se teoremes, fórmules magistrals, el·lixirs i pocions.
En pocs dies la faena havia acabat, tots estaven realment entristits, perquè ara les seues vides tornarien a separar-se, i la vida quotidiana tornaria a ser la mateixa que abans, cadascú en un poble, clar està. El dia en el que es van despedir els habitants d'ambdues ciutats, els veïns de Benipins de la mar, havien preparat un enorme pastís, on ficava amb lletres de xocolata: "Vilabojadura del riu i Benipins de la mar, units per sempre". Al vore el pastís els veïns de Vilabojadura no van poder-se aguantar les llàgrimes, ells havien ajudat a Benipins, només per ser generosos amb el prògim i no volien ni esperaven res a canvi.
Després de que açò passés, els líders de les dues ciutats van dir unes paraules, van agermanar les ciutats, i la festa va escomençar!
David Luís Lòpez
