II. La Urbanitat

A Vilabojadura del riu, no hi havia alcalde ni ningú que manara per damunt del poble. Tothom complia una sèrie de normes d'urbanitat i per danvant de tot respectaven el territori i el medi ambient, cuidant els carrers i la ciutat.Després d'haver passat unes dies després de l'enllaç, Gervasi seguia amb un enuig terrible, i com que l'únic que se li va ocòrrer era fotre a tot el veïnat; va decidir deixar de respectar aquelles normes amb les quals la ciutat es mantenia perfecta, les normes d'urbanitat.

Primer, va escomençar a fer footing pels parcs i jardins de la ciutat, que no eren pocs. Qui de debó feia footing era el seu serf Llúcio, Gervasi, simplement era arrosegat pel talp en un artilugi que havia dissenyat per a l'ocasió, amb el qual ell només anava assegut. D'aquesta manera els jardins van desaparèixer en pocs dies, i ara eren estancs de fang on dominaven les marques greixudes de les rodes de l'aparell i les petjades del talp.

Després l'ànec com que no disposava d'esfinter igual que les altres aus, no podia aguantar-se les ganes de defecar, ni ara ni mai ho havia pogut fer, ja que el seu aparell excretor no li permetia dur a terme esta funció, abans o bé portava uns bolquers, o tot seguit de que succeira l'acció recollia l'excrement, bé ell directament, no feia eixa tasca, ell pensava que era una cosa fastigosa i que li llevava categoria i per això ho manava fer, el pobre talp també s'encarregava d'això. Ara ni portava bolquers ni ho arreplegava, per això el carrer estava ple de defecacions i la pudor era insuportable a tot arreu.

Com que les altres mesures li semblaven poca cosa, i al cap i a la fi, no es venjava directament del mussol Oriol, va decidir comprar els arbres del voltant d'on vivia Oriol. A cada arbre va decidir fer una vivenda, no per guanyar diners, que també, sinó per molestar al musol, aprofitant que ell dormia de dia, i les obres obviament també es realitzaven quan el sol sortia.

Aquests actes van tenir les seues conseqüències, el savi Oriol estava ingressat a l'hospital per insomni mentre que els altres veïns no podien suportar la pudor i estaven desesperats per l'estat dels jardins públics.

Els veïns, després de patir estos fets, van anar immediatament a reunir-se amb el savi, el qual es trobava horrible, a l'hospital. Allí mateix, a l'habitació de l'hospital, es van reunir quasi tots els veïns: Calixte el porc i Melivea la gata, Ernestina la vaca i Manolo el bou, Ulisses el gall i Maruja la gallina, entre d'altres. Tots estaven molt enfadats i els crits arribaven fins al cim de la muntanya del poble, fins que una veu baixa els va fer callar, per a que l'escoltaren, era Oriol.

De l'assemblea van sortir amb les idees ben clares, disposats a aturar la posició que havia pres Gervasi. Mentre que ells anaven preparant el seu contraatac, Oriol s'anava recuperant, aquella visita encara que fora per interés dels veïns, l'havia alegrat, ell savia que en el fons el volien, i ja pensava que fins i tot estava bé.

Dit i fet, els veïns es van disposar a fer el que havien acordat: van comprar dos "martells compressors", i fent torns entre ells, perseguien a tot arreu a Gervasi, inclós de nit. Mentre uns perseguien a l'ànec amb les eines, altres arreplegaven els escrements i les escombreries dels carrers i les dipossitaven a la porta de la casa de l'ànec.

Gervasi estava desesperat i no sabia què fer, tenia por de que l'altra venjança que pugueren fer, perquè encara no havien solventat el problema dels jardíns, i a Vilabojadura la natura era la cosa que més estimava tothom. Gervasi estava atemorit i va decidir no fer res, tot el contrari, aturar les seues venjances, ja que en la situació que ell es trobava, el més perjudicat era ell.

I. La Justícia

 

En un lloc molt, molt llunyà, vivia un porc anomenat Calixte, era un porc amable i tolerant i fins i tot es podria dir, que era l'únic que respectava a tot el veïnat. Melivea era una gata molt maca, que agradava a tothom i especialment a Calixte, el porc, però tambe era estimada pel terratinent de la zona, l'ànec Gervasi, l'èsser a qui tots respectaven, més bé li tenien por per allò que els pugués fer.

La família de Melivea era molt molt humil i aprofitant-se de la situació econòmica, Gervasi, acompanyat del seu serf, Llúcio que era un talp, al qual li havien ficat aquest nom en honor al patró dels cecs o invidents, va oferir al cap de la família, el pare de Melivea, un gran patrimoni, on li anava a regalar entre d'altres, grans vivendes, terres de cultiu, etc... tot això a canvi de que li donara permís per casar-se amb la seua filla, la gata Melivea. El pare li va respondre que havia de consultar-ho amb la resta de la família i llavors, no podia donar-li la resposta en eixe mateix moment, ja que no disposava de la informació ni sabia el que li anaven a dir els seus. Quan els ho va comunicar, tant Melivea com la resta de la família van voler acceptar el tracte, ja que fent eixe pacte aconseguirien que la seua família tingués moltes possessions i per tant mai tornarien a ser pobres ni ells, ni les generacions vinents.

El dia següent, en assabentar-se Gervasi de la decisió que havien pres, estava la mar de content i tot seguit, li ho va comunicar al seu serf, Llúcio al qual li va dir que fes tots els preparatius per a la cerimònia i que invitara a tots els veïns l'enllaç, per a demostrar la "popularitat" que ell tenia. Dit i fet, en menys d'un dia Llúcio ho tenia tot preparat, eixe mateix diumenge seria la cerimònia nupcial.

Quan Calixte va vore la seva targeta de convidat a la bústia, es va fer de pedra, mai hagués imaginat que Gervasi estigués enamorat de Melivea, ara ja li sabia malament dir-li res del seu amor a la ja compromesa gata. No va trencar la targeta, per supost no es volia perdre veure a la seva estimada vestida amb un trage preciós, i vore-la a ella feliç en un dia tan bonic per a ella.

Melivea estava molt trista i no tenia cap il·lusió pel casament, més bé tot el contrari estava angoixada i volia que el rellotge es parés i el temps no anara endavant, perquè cada segon que passava, l'enllaç estava més pròxim, i ella veritablement a qui volia era a Calixte, que era amable, respectuós i tolerant amb la gent, no aquest terratinent, perquè també sabia que no es casava amb ell només sinó amb eixe talp que era quasi cec i que a més a més pareixia la seva ombra.

El dia de la cerimònia era hui, cada u, s'havia alçat de bon matí per a arreglar-se per a l'event, la núvia anava amb un preciós vestit de color blanc, però ella no feia gens de bona cara, era normal, anava a fer el que desitjava que no ocorrira des de feia dies. Gervasi, es va ficar un dels millors trages que tenia, que per cert, en tenia un fum, tots ben cars, així anava la cosa, convidava a gent que no podia ni menjar i ell era ric i poderós sobre ells. Llúcio, al ser el serf de Gervasi, també tenia bons trages, moltíssims menys, però com a mínim en tenia. Calixte, no tenia cap trage decent, al cap i a la fi a ell no li feien falta, ell es dedicava a treballar els cultius que havia heretat feia anys i que passaven de generació en generació de la seua família. Busca que buscaràs va trobar un trage molt antic, que devia haver pertangut a un dels seus avis, al ficar-se'l se li va esgarrar tot, el pantaló era ja gairebé inexistent i la jaqueta tenia un enorme tall a l'esquena de dalt a avall; no ho va pensar es va ficar una camisa neta i uns pantalons que tenia per estrenar, i se'n va anar així a l'enllaç. Com ell, la resta de veins, els únics que anaven bé eren els de sempre, Gervasi i Llúcio, bé en aquesta ocasió la nóvia també hi anava, però perquè el vestit havia estat comprat per Gervasi.

A l'hora de la cerimònia, els primers en arribar varen ser els convidats, estaven feliços com a mínim després d'haver estat sotmesos de l'ànec, aquest els va convidar a la seva boda, i així podrien gaudir d'un bon banquet. El retor de la cerimonia era un pingüí, i anava vestit continuament amb una indumentària poc religiosa, un esmòquing negre, i un llacet al coll. Va escomençar a sonar la música, entrava el nòvio, la música continuava sonant i en breus moments va aparèixer la nòvia. Als últims seients de l'església estava assegut Calixte, que no podia ficar remei al casament. La cerimònia va escomençar, i als pocs minuts que el retor parlara, es va escoltar un so estrepitós, era la porta de la basílica, i es veia una cosa que havia entrat volant. Era Oriol el savi mussol. Tothom es va quedar parat, sabien que el savi Oriol, no sortia mai del bosc on viva, si no era per una cosa molt greu o de caràcter important per als veïns, per aquesta raó i la seva rapidesa a l'hora d'esbrinar coses estava considerat una espècie de semi-Déu al qual tots respectaven i feien el que ell deia. Encara que no estiguessin d'acord, si ell deia una cosa, eixa cosa s'havia de fer. Oriol es va ficar al costat del pingüí i despres de dir-li una cosa a l'oïda, es va dirigir cap al veïnat i va dir:

-No es pot sotmetre a aquesta jove a casar-se amb Gervasi, ell no es el seu amor, i per davant de tots els bens de la terra, estan els sentiments i l'amor. Melivea, no esta enamorada de Gervasi!ella esta enamorada del jove i afable Calixte! i ell, si no m'equivoque, va dir rient, també l'estima a ella!

Calixte es va alçar i no va dir cap paraula. Si més no, Gervasi, es va girar i es va dirigir junt amb el seu vassall cap a la porta cridant:

-Ja veureu! Ja! quan algú m'hage de demanar alguna cosa, no donaré res! mai!

-I d'eixe vell boig, el mussol, m'encarregaré jo mateix.-va dir Llúcio.

quan va haver sortit els dos de l'esglesia, Oriol va dir:

-Vine Calixte, ja que estan fets tots els preparatius...Celebrem la boda!

Calixte va anar corrents cap a l'altar, l'únic que li faltava era el trage de nóvio, cosa que va ser arreglada rapidament per voluntat del retor, li va deixar el seu esmòquing, ell en tenia de lleva i posa, i va anar a per un altre a un armari que tenia al costat de l'orgue, per poder oficiar la cerimònia decentment.

 

Gervasi i el seu serf, estaven realment enfadats, i només pretenien que el temps els donara una oportunitat per venjar-se de tots.

 DAVID LUÍS

Amos Oz, premi Príncep d'Astúries de les Lletres

La vida i l’obra de l’escriptor Amos Oz, nascut a Jerusalem el 1939, i des d’avui premi Príncep d’Astúries de les Lletres, està marcada per la recerca de l’aspiració poètica

La vida i l’obra de l’escriptor Amos Oz, nascut a Jerusalem el 1939, i des d’avui premi Príncep d’Astúries de les Lletres, està marcada per la recerca de l’aspiració poètica, heredada de la seva família, emigrants russos i polonesos i per l’afany d’entesa entre jueus i palestins.

Reconegut internacionalemnt, traduït a més de 30 llengües i considerat un dels autors més importants de la narrativa hebrea contemporània, Amos Oz és un dels intel·lectuals més compromesos amb el procés de pau al Pròxim Orient, una activitat que també impulsa des del moviment polític Pau Ara, que ell mateix va fundar.

Una lluita en que hi porta treballant més de 30 anys i en la que hi creu perquè "tard o d’hora arribarà una solució civilitzada". Oz sempre parla del dret a coexistir dels pobles israelià i palestí i del diàleg com a única solució.

 

www.avui.cat

EL CATALÀ A LA UNIVERSITAT

	Es multiplica la xifra d'universitaris estrangers interessats a aprendre català	09-02-2004
	El nombre d'alumnes que fan cursos de català augmenta any rere any.I cada cop hi ha més estudiants forans a Catalunya,cosa que demostra que la llengua no és cap impediment.La informació prèvia,una assignatura pendent.
	MAITE MONTROI . Barcelona El curs de català inicial de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va tenir en tot l'any passat 587 alumnes. En aquest primer quadrimestre ja s'hi han matriculat 580 estudiants. Només és un exemple, però altres universitats catalanes han detectat increments similars. La raó d'aquest interès per aprendre català respon, d'una banda, al fet que el nombre d'estrangers que estudien a les universitats del Principat creix any rere any, i, de l'altra, a què aquests estudiants perceben, cada cop més, que aprendre la llengua és útil. El fet que Catalunya sigui el territori de l'Estat amb més estudiants forans demostra que la llengua no és cap obstacle, diuen els lingüistes. A la Universitat de Barcelona (UB), la xifra d'estudiants matriculats en cursos de català ha crescut un 24% i, a la UPC, l'augment encara ha estat més pronunciat: un 48%. Aquesta evolució a l'alça també s'ha donat en la resta d'universitats catalanes. A més a més, hi ha universitaris que no es matriculen als cursos perquè els horaris no els van bé, però sí que participen en els programes de voluntariat lingüístic. Aquest programa i els cursos de català són gratuïts. A més, la universitat posa a la disposició dels alumnes forans un ampli programa d'activitats lúdiques. Però molts dels 10.000 estudiants estrangers que estan matriculats a les universitats catalanes encara perceben el català com un obstacle. «Un dels motius que porten els universitaris a estudiar a Catalunya és aprendre castellà», diu el responsable del programa d'acollida de la UPC i la UAB, Jordi Pujol, i continua: «Quan arriben a classe es troben el català.» «Són les víctimes d'un procés informatiu deficient que ara comença a millorar», afirma. Pujol atribueix una part de la responsabilitat al «monolingüisme militant» del govern del PP, que ha fet que l'entesa entre les universitats d'origen i les catalanes sigui «molt complicada». «No pretenem que aquests estudiants utilitzin el català en la intimitat», declara la responsable de l'oficina lingüística del Departament d'Universitats, Teresa Casals, i afegeix: «L'alumne ha d'entendre el missatge oral i escrit per no interferir en la política lingüística.» I això és més fàcil del que sembla, ja que «està demostrat que quan una persona aprèn una llengua romànica, les aprèn totes». «No volem ser monolingües, volem ser multilingües», conclou. La informació prèvia, una assignatura pendent. La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va elaborar el curs 2001/2002 una enquesta per conèixer els hàbits lingüístics a les aules arran de l'arribada d'estudiants forans. Els serveis lingüístics de la universitat van triar la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia en considerar-la un centre tipus. La mostra es va fer sobre 389 persones (311 alumnes autòctons, 41 d'intercanvi i 37 professors), però els resultats poden servir d'exemple per altres centres. L'enquesta mostra com el 85,4% dels alumnes estrangers sabia, abans de venir, que a Catalunya hi conviuen dues llengües, però la meitat d'aquests creu que el que li van explicar no s'adiu amb el que ha viscut. Per això, una de les conclusions de l'estudi és que la informació prèvia sobre la situació lingüística és encara una assignatura pendent. Gairebé un 80% dels enquestats diu que la presència dels estudiants forans condiciona l'idioma en què es fan les classes, però això no molesta en excés els estudiants autòctons. «No em pensava que tant» Claudia Bottig és d'un poble (Baden) de molt a prop de Viena, i des del setembre estudia econòmiques a la URV. Com la majoria dels seus companys d'Erasmus, va venir a «practicar el castellà». «Sabia que aquí es parla català, perquè la universitat me'n va informar, i vaig investigar per Internet, però tampoc em pensava que tant», diu. De tota manera, «hauria vingut igualment, perquè aprens una altra cultura». Tot i així, la Claudia, que ha fet un curs de català i ja l'entén, diu que els sis estrangers d'Erasmus de la facultat han aconseguit, «després de molt de batallar», que tots els seus professors canviïn de llengua i facin la classe en castellà. http://www.casal-catala.at/fe.php?s=4&i=29

EXTRA, EXTRA!!

A partir d'aquesta setmana (no sé exactament quin dia) podrem gaudir en aquest espai de les magnífiques històries creades per l'autor David Luís, un xic de 16 anys que té el sentit un sentit de l'humor envejable i realment madur. Tot va començar quan el seu benvolgut mestre d'ètica va voler fer una antologia de contes a costa dels seus alumnes i de les professors i professores de repàs que cada dia fem els deures dels nostres alumnes. En el cas de David tot va ser diferent ja que la seua imaginació li permet crear boníssimes històries sense que ningú li diga res. El primer dia el profe els va dir que havien de fer un conte sobre la virtud de la justícia i els va anunciar que al llarg del trimestre en farien un per cadascuna de les virtuds que s'explicarien. La locura es va desencadenar. Ningú sabia per on tirar ja que això d'inventar històries realmnet és una mica difícil (i més en els temps que corren on ens ho donen tot fet) però allí estava David per acabar amb tots els problemes: crearia la saga dels habitants de Vilabojadura del riu i amb els mateixos personatges parlaria de cadascuna del les virtuds. Magnífic!! El resultat d'eixe treball van ser una sèrie d'històries que anirem penjant en aquest racó a mesura que es vagen completant. Espere que us agraden tan com a mi i que les gaudiu molt. I a veure si algú s'anima i s'inventa una altra saga. Això seria genial!!

EL DADOR DE RECORDS

El principi de curs és sempre emocionant però a mi un dels moments que més m’agrada és el de la tria  de les lectures per als alumnes. I per què m'agrada tant? Doncs perquè cada any es descobreixen noves obres que et poden arribar a agradar tant com a mi la darrera que es van llegir els alumnes de tercer: " El dador de records". La novel·la enganxa per l'argument i per la magnífica redacció que fa que avances en la lectura sense adonar-te'n. És un relat de ficció que presenta la història d'un xic de dotze anys amb una missió importantíssima en una societat futura on les normes de relació i comportament són completament diferents a les d'avui en dia. A mi m'ha semblat una lectura altament recomanable i crec que als alumnes que l'han llegida també els ha agradat. Si no sabeu que llegir aquest estiu no deixeu de pensar en aquest llibre, segur que no us empenedireu de l'elecció.

Rècord de visites del DIEC2

No s’ho creuen ni a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Des que el passat 18 d’abril, uns dies abans de la diada de Sant Jordi, es va penjar a Internet, amb consulta lliure, la segona edició del seu Diccionari (el DIEC2), ja ha rebut 644.352 consultes, exactament, fins ahir dimarts a les cinc de la tarda. La xifra suposa una mitjana de més de 15.300 consultes per dia. "No tenim gaires exemples per comparar-nos, però creiem que es moltíssim", diuen des de l’Institut, que remarquen que no es tracta d’un mitjà de comunicació: "És tot un diccionari i alhora no és més que un diccionari", remarca el president de l’IEC, Salvador Giner, que es declara "aclaparat" per la bona acollida.

O la llengua catalana desperta moltes passions o desperta molts dubtes. O segurament totes dues coses. Sigui com sigui, el cas és que el diccionari normatiu de l’acadèmia nacional ha superat l’escull d’una primera edició que va néixer coixa i envoltada de crítiques. Aquesta segona s’ha convertit de la nit al dia en un autèntic referent ciutadà... "i brillen per la seva absència les crítiques de fons al contingut", afegeix Giner.

El DIEC2 en línia, a més, ha hagut de compartir protagonisme totes aquestes setmanes amb la versió de paper, que des del seu llançament al carrer el 31 de març passat no ha deixat de sortir en algunes llistes de premsa entre els títols més venuts de no-ficció. Segons fonts editorials -l’obra l’han publicat conjuntament el Grup 62 i Enciclopèdia Catalana-, les vendes d’aquesta segona edició ja se situen al voltant dels 17.000 exemplars, a l’espera de comptabilitzar les últimes devolucions de llibreries de la campanya de Sant Jordi: "Pot variar una mica, però no gaire", adverteixen.

Doble consum
Aquesta xifra també és valorada, tant des de l’Institut com des del terreny editorial, com un autèntic èxit. Si segueix el ritme de vendes, i comptant amb la campanya de Nadal, els segells implicats en l’operació de comercialització creuen que en un any es pot esgotar el tiratge inicial de 30.000 exemplars. I cal tenir present que no es tracta d’una obra barata: el preu de venda és de 67 euros. "La gent ha optat per tenir l’obra a la prestatgeria, encara que ja disposessin de la primera edició o d’altres diccionaris, i al mateix temps per consultar-la per Internet", diu Giner.

Pel mateix Giner, tot plegat és molt bona notícia, tant per a l’IEC com per al país: "Vol dir que la llengua gaudeix de més bona salut del que sovint es diu. Quan hi ha un bon producte, la gent hi respon amb entusiasme, cosa que contrasta, per exemple, amb l’abstencionisme electoral". Millor la llengua que la política?

 

www.avui.cat

Una llengua, un mercat?

Aquests dies se celebra a Cartagena de Indias el Quart Congrés de la Llengua -espanyola, no cal dir-ho-. La gran preocupació dels escriptors, experts i acadèmics aplegats a l'entorn de la vitalitat de l'idioma comú és evitar que la segregació dialectal acabi desembocant en la secessió. Autors, editors i autoritats polítiques saben que l'única manera de fer front a la globalització i a la preponderància de l'anglès al mercat mundial és actuar des d'un gran front comú. "Una llengua, un mercat", repeteixen.

El castellà, fora de les fronteres estrictes del mercat espanyol, s'expressa a través de mil varietats, algunes de les quals comencen a ser inintel·ligibles per als altres parlants del mateix domini lingüístic. No és, afortunadament, el cas del català. Encara els parlants de Fraga o del Soler, de Maó o de Sant Vicent del Raspeig, de Girona o de València són capaços d'entendre's i intueixen, tot i que denominen l'idioma que parlen amb gentilicis diferents, que formen part de la mateixa comunitat lingüística.

Els problemes del català són uns altres. L'idioma perd força en moltes parts del seu domini i en alguns punts només és ja un record. Potser un parlant d'Alacant es podria entendre amb un altre de Perpinyà... en el cas que els dos encara parlessin català, cosa improbable perquè és molt difícil trobar gent en aquestes dues ciutats que el mantinguin com a idioma de relació amb l'entorn. Però el cas és que la unitat sentida o intuïda del català no implica que els territoris que el parlin en traguin el profit que se n'hauria de derivar. Gràcies a l'esquema territorial espanyol i a la falta d'eficàcia o de voluntat dels diferents governs autònoms, el català no s'ha cohesionat en un mercat únic.

La disgregació és la debilitat de l'idioma i pot comportar-ne a la llarga la desaparició. Per això és tan greu que el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, hagi decidit impedir que Televisió de Catalunya arribi al País Valencià en una maniobra d'estricte abast electoral. I per això també és tan important que associacions de tota mena arreu del país facin arribar la seva protesta a qui ho ha permès podent evitar-ho: el ministre d'Indústria, Joan Clos.

www.avui.cat  28/03/07