Les increïbles aventures a/en/de Vilabojadura del riu

IV. Gratitud i Generositat

 

Vilabojadura del riu tornava a ser de nou un poble meravellós, havien passat ja els problemes de la boda frustada de Gervasi, l'intent de venjança de Gervasi també frustat i el problema d'adicció a les festes contínues de dia i de nit, que havien convertit al poble un emplaçament horrible; ara el poble es trobava en una situació millor encara que mai, tothom treballava, tothom rentava i cuidava l'entorn, els malvats ja eren persones normals, el problema d'insomni d'Oriol el mussol ja era inexistent. Per celebrar que tot havia passat, i principalment que el problema d'adicció a les festes ja no era cap problema, van fer una festa de les que se solien fer a Vilabojadura del riu quan tenien alguna cosa que celebrar. Durant la festa la música sonava, les begudes es prenien en moderació, igual que el menjar, l'ambient era esplèndit, pareixia una gran família celebrant alguna cosa, i això era el que vertaderament diferenciava a Vilabojadura del riu dels altres llocs.

Mentre tothom ballava i bevia, el cel es va enfosquir tant com el fons d'una cova, la gent estava molt preocupada, i més es van preocupar quan van observar que no es tractava d'un núvol de tempesta qualsevol. Es tractava de Fulgenci el núvol, que vivia al cel, i a qui tots temien, no era un èsser, però tampoc era una cosa, l'únic que el diferenciava dels altres núvols era que aquest tenia forma de cara, i de vegades parlava. Fulgenci, era dolent, cada cop que descarregava, destruïa tot allò que es trobava avall seu. La pluja que queia d'ell era molt forta, tant com si enlloc de gotes d'aigua caigueren claus punxeguts, els llamps eren molt potents i cada cop que algun il·luminava el cel, la gent tremolava, perquè sabia que o bé malferia a algú, o bé es produïa un gran incendi.

El núvol Fulgenci, mirava a Vilabojadura amb cara de mala baba, el mussol pensava que la tempesta anava a caure al poble ineludiblement.

Quan menys s'ho van pensar, i més atemorits estaven, el núvol Fulgenci, es va traslladar, ara es trobava damunt del poble veí, Benipins de la mar. Quan pensaven que estaven salvats, el núvol es va situar de nou damunt del poble, tornaven a estar amb l'ai al cor. Als pocs segons Fulgenci va tornar a Benipins de la mar, i ara sí, definitivament, va caure la tempesta damunt de la ciutat.

Els veïns de Vilabojadura, estaven feliços, per un cop la sort i l'atzar havien estat de la seua banda, bé tots feliços no estaven, Oriol, de fet, va fer aturar la festa i va reunir a tots els habitants a la plaça. Allí Calixte va dir:

-Bé, podeu sentir-vos afortunats, igual que jo, perquè hem tingunt molta sort, no em podeu negar que ara podriem estar en mateixa situació que es troba ara Benipins de la mar. Jo propose que anem tots a Benipins i els ajudem.

En eixe moment va esclatar un murmuri general, com sempre passava, no estaven d'acord. Per una banda estaven: Calixte el porc, Melivea la gata, Ernestina la vaca i Manolo el bou. Mentre que de l'altre costat estaven: Maruja la gallina, Gervasi l'ànec, Llúcio el talp i Ulisses el gall.

Tots per torns van exposar les seues raons de la següent manera:

Maruja va dir: Prou tinc jo amb la faena de casa i de cuidar dels meus pollets, com per a fer açò ara.

Gervasi va dir: Si no treballe per a mi, voleu que treballe per a la resta? Doncs no.

Llúcio va dir: Si Gervasi diu que no, és que no! I el que ell diga ben dit està.

Ullisses, no va poder dir res, cada cop que anava a dir alguna cosa, la seva dona Maruja, parlava per ell, i ell per a no tenir cap discussió, feia el que ella deia.

En contra d'aquestes opinons estaven els altres:

Calixte: Hi ha que ajudar al prògim, de fet jo sóc molt feliç ajudant!

Manolo: Amb la força que jo tinc, acabarem de seguida, en un tres i no res ho fem tot.

Ernestina: Jo puc transportar els materials que facen falta d'un lloc a un altre.

Melivea: Jo puc preparar menjar i fer algun espectacle per animar als veins de Benipins de la mar.

Com que hi havia empat de vots, no van tenir més opció que demanar-li consell al savi mussol Oriol, que sense pensar-ho va dir que li semblava increible que hi hagués veïns que no vullgueren anar a ajudar als amics de Benipins.

Oriol, acabà de dir les seues paraules i camina que caminaràs, van anar tots en filera cap a Benipins de la mar. Allí, tot estava destruit, els horts estaven anegats d'aigua, les cases no tenien murs, els carrers tenien clavills gegants pel mig, en definitiva, era una catàstrofe.

Oriol el mussol, era amic de qui allí també era considerat una espècie de semi-Déu, per la seva saviesa, que no era igualable a la d'Oriol, però, s'hi intentava aproximar. Andreu el Gripau, va anar votant cap a Oriol, per a donar-li les gràcies per vindre i per a demanar-li consell sobre què fer en aquella situació horrible. Oriol, li va dir que ells havien anat allí per ajudar-los i que farien el que fera falta, de dia tots treballarien al poble, i de nit anirien a descansar els qui pugueren, a Vilabojadura del riu.

La siutació del veïnat allí, era, semblava quasi irreal, era com una vida paralel·la a la de Vilabojadura, com al poble, hi estava:

L'hipopòtam Eladi, que era bo i afable com Calixte. La papallona Lola, que era tan sexy i agraciada com Melivea. El mosquit Frederic, que era el milionari que s'intentava separar de la societat, igual que Gervasi. Camerí el pixaví, que igual que Llúcio estaven sotmesos cegament al seu cap respectiu. Anna la iguana, que era tan xarradora com Maruja, i per cert estava embarassada i tenia l'excusa perfecta per no pegar brot. Carlota la granota, que era treballadora i xarradora també, com a Vilabojadura Ernestina. Teobald el cocodril, que era fort i treballador com Manolo el bou. Marc el drac, era fort i pareixia molt feroç, però sempre feia el que li deia la seva dona Anna, igual que Ulisses el gall.

Després de presentar-se tots, van coincidir els caràcters de seguida i les parelles van quedar, igual que la seva vida i les formes de pensar.

La gallina Maruja, amb la iguana Anna, que poc van ajudar a reconstruir la ciutat.L'hipopòtam Eladi amb el porc Calixte, que parlaven i parlaven de temes de la natura, de la solidaritat, i a la vegada treballaven sense parar. La vaca Ernestina amb la granota Carlota, que també van fer prou feina reconstruint les cases, i rentant els carrers. El gall Gervasi amb el mosquit Frederic, que xarrant i intercanviant plans de destrucció i odi, van avançar molt amb la seva tasca. El talp Llúcio amb el Pixaví Camerí, que tots dos intentaven treure en el treball i l'esforç, la recompensa i el consol a tants anys de servidumbre. El bou Manolo amb el cocodril Teobald, que encara que el seu caràcter no era precisament simpatic s'havien fet grans amics i mentre esmorzaven s'havien contat les aventures de la "mil­­­i". El gall Ulisses amb el Drac Marc, que tots dos estaven resignat a aguantar i fer el que les seves dones els deien, van trobar en eixa amistat una llum a la fi del túnel negre on es trobaven les seues vides. Melivea la gata i Lola la papallona, van fer un espectacle preciós, tots els veïns les miraven seduïts pels seus balls, i per la mà que tenien a la cuina que els hi havien preparat. Oriol el mussol, i Andreu el gripau, com que ja eren amics no més van fer que treballar durament i quan tenien uns segons intercanviar-se teoremes, fórmules magistrals, el·lixirs i pocions.

En pocs dies la faena havia acabat, tots estaven realment entristits, perquè ara les seues vides tornarien a separar-se, i la vida quotidiana tornaria a ser la mateixa que abans, cadascú en un poble, clar està. El dia en el que es van despedir els habitants d'ambdues ciutats, els veïns de Benipins de la mar, havien preparat un enorme pastís, on ficava amb lletres de xocolata: "Vilabojadura del riu i Benipins de la mar, units per sempre". Al vore el pastís els veïns de Vilabojadura no van poder-se aguantar les llàgrimes, ells havien ajudat a Benipins, només per ser generosos amb el prògim i no volien ni esperaven res a canvi.

Després de que açò passés, els líders de les dues ciutats van dir unes paraules, van agermanar les ciutats, i la festa va escomençar!

 

 David Luís Lòpez

 

III. La Temprança

III. La Temprança

 

Després dels passats incidents a Vilabojadura del riu, el casament frustrat de Gervasi amb Melivea i la venjança de Gervasi deixant d'acomoplir les normes d'urbanitat que també va ser frustat pels ciutadans de Vilabojadura, ara Vilabojadura tornava a ser el que era al principi de la història del terme. Un poble on tothom es comportava i s'apreciava, tots estaven contents i feliços de ser veins, les cases estaven netes i pintades amb cals blanca com a simbol de pau i de puresa, els carrers,  el voltant de les portes, i els balcons dels veins estaven coberts de precioses plantes sense flor, que donaven llum i alegria a qualsevol que passés per allí mitjançant el seu color verd, en alguns llocs també hi havia flors de tots tipus, roses, clavells, geranis de diferents colors, etc. Els estels brillaven com mai ho havien fet, la lluna i el sol discutien per quedar-se més estona contemplant als feliços habitants, i al terme, que ara estava millor que mai.

 

Els veïns per celebrar esta situació d'alegria, felicitat i benestar feien una festa cada mes, on tothom bevia i menjava sense abusar i sense embrutar. Els veïns esperaven cada mes esta data del calendari, ja que era el millor dia i la millor nit de tot el mes. A poc a poc, els veïns van decidir apropar estes celebracions, al principi les van acurtar a cada quinze dies. Passat un temps tornaven a estar com abans, i van decidir acurtar més les festes, ara serien cada setmana. Al cap de poques setmanes, van apropar mes encara la data, ara dia sí i dia no, hi havia festa. Fins que al final la festa no acabava mai, era una festa continua, no tenien temps ni per a descansar ni per a treballar.

 

Melivea, no parava de menjar en tot el dia, cada segon que passava estava mes greixuda. Manolo el bou bevia i menjava sense parar, s'havia convertit en un semental de 700 quilograms. Ernestina la vaca, i Maruja la gallina, no paraven de xarrar i criticar a la resta de veïns, encara que elles no es quedaven curtes, anaven tot el dia amb el Gin Tònic a la mà, i cridaven més i més fort que mai. Calixte i Ulisses tampoc paraven de menjar, anaven tot el dia fent "rondes" de cerveses, Calixte de vegades sentia por per les seves cuixes, els pernils anaven que volaven!

 

Gervasi i el seu serf Llúcio, ara que tornaven a ser bones persones com al principi dels principis, també estaven sempre de festa, ells, com no, havien de beure begudes i menjars de més prestigi, però al cap i a la fi no tenien cap moderació tampoc, allò era un gran desastre. En passar el temps, la gent perdia diners, cada cop vivien pijor, com que ningú treballava no hi havia diners, les fasanes de les cases del poble, van passar de ser les més precioses de la terra a convertir-se en una paret plena de descontxons i forats produïts per les rates i demés insectes, les plantes que decoraven els carrers, estaven quasi mortes, ningú les regava i com sempre feia bon temps, no plovia, les flors es van margir, els adoquins dels carrers estaven coberts per una capa de color negra en la qual s'apegava qualsevol èsser vivent que passara per allí.

Allò havia passat de ser un indret preciós a ser un lloc odiós, detestable i fastigós.

 

En el paratge natural del Mont Pirat, estava l'èsser més important per a tots de la ciutat, el que tots respectaven i el que tots obeïen. Quan Oriol el mussol, es va assabentar de la situació en la qual es trobaven els seus amics, i per davant de tot el seu poble, va decidir actuar, sabia ben bé que si ell no aturava esta situació, ningú ho faria, i Vilabojadura del riu estaria destinada a la destrucció inminent.

 

Als pocs minuts de preparar-se tant físicament, como psíquicament per a la situació a la qual s'havia d'afrontar, va anar amb cara d'enuig a la plaça on estava la celebreació continua.

 

En arribar-hi va dir:

-Ciutadans de Vilabojadura! Açò no pot seguir així, estes bacanals s'han d'acabar! Cada cop el poble esta més brut i més empijorat, l'únic lloc que encara continua tenint l'encant propi de Vilabojadura és el Mont Pirat! I perquè ningú va a allí a beure i menjar! Heu de tenir i cultivar la virtut de la temprança, heu de tenir moderació amb tot allò que feu!

 

Després de les paraules del savi, tothom va parar de beure i immediatament, van escomençar a rentar i tornar a fer deVilabojadura, la ciutat per la qual es feien aquelles celebracions, i no en el que s'havia convertit. La rentada general de la vila, va durar pocs dies, passats estos, tot tornava  a la normalitat. Vilabojadura tornava a ser la ciutat a la qual tant el sol com la lluna volien contemplar a totes hores.

 

 David Luís Lòpez

 

II. La Urbanitat

A Vilabojadura del riu, no hi havia alcalde ni ningú que manara per damunt del poble. Tothom complia una sèrie de normes d'urbanitat i per danvant de tot respectaven el territori i el medi ambient, cuidant els carrers i la ciutat.Després d'haver passat unes dies després de l'enllaç, Gervasi seguia amb un enuig terrible, i com que l'únic que se li va ocòrrer era fotre a tot el veïnat; va decidir deixar de respectar aquelles normes amb les quals la ciutat es mantenia perfecta, les normes d'urbanitat.

Primer, va escomençar a fer footing pels parcs i jardins de la ciutat, que no eren pocs. Qui de debó feia footing era el seu serf Llúcio, Gervasi, simplement era arrosegat pel talp en un artilugi que havia dissenyat per a l'ocasió, amb el qual ell només anava assegut. D'aquesta manera els jardins van desaparèixer en pocs dies, i ara eren estancs de fang on dominaven les marques greixudes de les rodes de l'aparell i les petjades del talp.

Després l'ànec com que no disposava d'esfinter igual que les altres aus, no podia aguantar-se les ganes de defecar, ni ara ni mai ho havia pogut fer, ja que el seu aparell excretor no li permetia dur a terme esta funció, abans o bé portava uns bolquers, o tot seguit de que succeira l'acció recollia l'excrement, bé ell directament, no feia eixa tasca, ell pensava que era una cosa fastigosa i que li llevava categoria i per això ho manava fer, el pobre talp també s'encarregava d'això. Ara ni portava bolquers ni ho arreplegava, per això el carrer estava ple de defecacions i la pudor era insuportable a tot arreu.

Com que les altres mesures li semblaven poca cosa, i al cap i a la fi, no es venjava directament del mussol Oriol, va decidir comprar els arbres del voltant d'on vivia Oriol. A cada arbre va decidir fer una vivenda, no per guanyar diners, que també, sinó per molestar al musol, aprofitant que ell dormia de dia, i les obres obviament també es realitzaven quan el sol sortia.

Aquests actes van tenir les seues conseqüències, el savi Oriol estava ingressat a l'hospital per insomni mentre que els altres veïns no podien suportar la pudor i estaven desesperats per l'estat dels jardins públics.

Els veïns, després de patir estos fets, van anar immediatament a reunir-se amb el savi, el qual es trobava horrible, a l'hospital. Allí mateix, a l'habitació de l'hospital, es van reunir quasi tots els veïns: Calixte el porc i Melivea la gata, Ernestina la vaca i Manolo el bou, Ulisses el gall i Maruja la gallina, entre d'altres. Tots estaven molt enfadats i els crits arribaven fins al cim de la muntanya del poble, fins que una veu baixa els va fer callar, per a que l'escoltaren, era Oriol.

De l'assemblea van sortir amb les idees ben clares, disposats a aturar la posició que havia pres Gervasi. Mentre que ells anaven preparant el seu contraatac, Oriol s'anava recuperant, aquella visita encara que fora per interés dels veïns, l'havia alegrat, ell savia que en el fons el volien, i ja pensava que fins i tot estava bé.

Dit i fet, els veïns es van disposar a fer el que havien acordat: van comprar dos "martells compressors", i fent torns entre ells, perseguien a tot arreu a Gervasi, inclós de nit. Mentre uns perseguien a l'ànec amb les eines, altres arreplegaven els escrements i les escombreries dels carrers i les dipossitaven a la porta de la casa de l'ànec.

Gervasi estava desesperat i no sabia què fer, tenia por de que l'altra venjança que pugueren fer, perquè encara no havien solventat el problema dels jardíns, i a Vilabojadura la natura era la cosa que més estimava tothom. Gervasi estava atemorit i va decidir no fer res, tot el contrari, aturar les seues venjances, ja que en la situació que ell es trobava, el més perjudicat era ell.

I. La Justícia

 

En un lloc molt, molt llunyà, vivia un porc anomenat Calixte, era un porc amable i tolerant i fins i tot es podria dir, que era l'únic que respectava a tot el veïnat. Melivea era una gata molt maca, que agradava a tothom i especialment a Calixte, el porc, però tambe era estimada pel terratinent de la zona, l'ànec Gervasi, l'èsser a qui tots respectaven, més bé li tenien por per allò que els pugués fer.

La família de Melivea era molt molt humil i aprofitant-se de la situació econòmica, Gervasi, acompanyat del seu serf, Llúcio que era un talp, al qual li havien ficat aquest nom en honor al patró dels cecs o invidents, va oferir al cap de la família, el pare de Melivea, un gran patrimoni, on li anava a regalar entre d'altres, grans vivendes, terres de cultiu, etc... tot això a canvi de que li donara permís per casar-se amb la seua filla, la gata Melivea. El pare li va respondre que havia de consultar-ho amb la resta de la família i llavors, no podia donar-li la resposta en eixe mateix moment, ja que no disposava de la informació ni sabia el que li anaven a dir els seus. Quan els ho va comunicar, tant Melivea com la resta de la família van voler acceptar el tracte, ja que fent eixe pacte aconseguirien que la seua família tingués moltes possessions i per tant mai tornarien a ser pobres ni ells, ni les generacions vinents.

El dia següent, en assabentar-se Gervasi de la decisió que havien pres, estava la mar de content i tot seguit, li ho va comunicar al seu serf, Llúcio al qual li va dir que fes tots els preparatius per a la cerimònia i que invitara a tots els veïns l'enllaç, per a demostrar la "popularitat" que ell tenia. Dit i fet, en menys d'un dia Llúcio ho tenia tot preparat, eixe mateix diumenge seria la cerimònia nupcial.

Quan Calixte va vore la seva targeta de convidat a la bústia, es va fer de pedra, mai hagués imaginat que Gervasi estigués enamorat de Melivea, ara ja li sabia malament dir-li res del seu amor a la ja compromesa gata. No va trencar la targeta, per supost no es volia perdre veure a la seva estimada vestida amb un trage preciós, i vore-la a ella feliç en un dia tan bonic per a ella.

Melivea estava molt trista i no tenia cap il·lusió pel casament, més bé tot el contrari estava angoixada i volia que el rellotge es parés i el temps no anara endavant, perquè cada segon que passava, l'enllaç estava més pròxim, i ella veritablement a qui volia era a Calixte, que era amable, respectuós i tolerant amb la gent, no aquest terratinent, perquè també sabia que no es casava amb ell només sinó amb eixe talp que era quasi cec i que a més a més pareixia la seva ombra.

El dia de la cerimònia era hui, cada u, s'havia alçat de bon matí per a arreglar-se per a l'event, la núvia anava amb un preciós vestit de color blanc, però ella no feia gens de bona cara, era normal, anava a fer el que desitjava que no ocorrira des de feia dies. Gervasi, es va ficar un dels millors trages que tenia, que per cert, en tenia un fum, tots ben cars, així anava la cosa, convidava a gent que no podia ni menjar i ell era ric i poderós sobre ells. Llúcio, al ser el serf de Gervasi, també tenia bons trages, moltíssims menys, però com a mínim en tenia. Calixte, no tenia cap trage decent, al cap i a la fi a ell no li feien falta, ell es dedicava a treballar els cultius que havia heretat feia anys i que passaven de generació en generació de la seua família. Busca que buscaràs va trobar un trage molt antic, que devia haver pertangut a un dels seus avis, al ficar-se'l se li va esgarrar tot, el pantaló era ja gairebé inexistent i la jaqueta tenia un enorme tall a l'esquena de dalt a avall; no ho va pensar es va ficar una camisa neta i uns pantalons que tenia per estrenar, i se'n va anar així a l'enllaç. Com ell, la resta de veins, els únics que anaven bé eren els de sempre, Gervasi i Llúcio, bé en aquesta ocasió la nóvia també hi anava, però perquè el vestit havia estat comprat per Gervasi.

A l'hora de la cerimònia, els primers en arribar varen ser els convidats, estaven feliços com a mínim després d'haver estat sotmesos de l'ànec, aquest els va convidar a la seva boda, i així podrien gaudir d'un bon banquet. El retor de la cerimonia era un pingüí, i anava vestit continuament amb una indumentària poc religiosa, un esmòquing negre, i un llacet al coll. Va escomençar a sonar la música, entrava el nòvio, la música continuava sonant i en breus moments va aparèixer la nòvia. Als últims seients de l'església estava assegut Calixte, que no podia ficar remei al casament. La cerimònia va escomençar, i als pocs minuts que el retor parlara, es va escoltar un so estrepitós, era la porta de la basílica, i es veia una cosa que havia entrat volant. Era Oriol el savi mussol. Tothom es va quedar parat, sabien que el savi Oriol, no sortia mai del bosc on viva, si no era per una cosa molt greu o de caràcter important per als veïns, per aquesta raó i la seva rapidesa a l'hora d'esbrinar coses estava considerat una espècie de semi-Déu al qual tots respectaven i feien el que ell deia. Encara que no estiguessin d'acord, si ell deia una cosa, eixa cosa s'havia de fer. Oriol es va ficar al costat del pingüí i despres de dir-li una cosa a l'oïda, es va dirigir cap al veïnat i va dir:

-No es pot sotmetre a aquesta jove a casar-se amb Gervasi, ell no es el seu amor, i per davant de tots els bens de la terra, estan els sentiments i l'amor. Melivea, no esta enamorada de Gervasi!ella esta enamorada del jove i afable Calixte! i ell, si no m'equivoque, va dir rient, també l'estima a ella!

Calixte es va alçar i no va dir cap paraula. Si més no, Gervasi, es va girar i es va dirigir junt amb el seu vassall cap a la porta cridant:

-Ja veureu! Ja! quan algú m'hage de demanar alguna cosa, no donaré res! mai!

-I d'eixe vell boig, el mussol, m'encarregaré jo mateix.-va dir Llúcio.

quan va haver sortit els dos de l'esglesia, Oriol va dir:

-Vine Calixte, ja que estan fets tots els preparatius...Celebrem la boda!

Calixte va anar corrents cap a l'altar, l'únic que li faltava era el trage de nóvio, cosa que va ser arreglada rapidament per voluntat del retor, li va deixar el seu esmòquing, ell en tenia de lleva i posa, i va anar a per un altre a un armari que tenia al costat de l'orgue, per poder oficiar la cerimònia decentment.

 

Gervasi i el seu serf, estaven realment enfadats, i només pretenien que el temps els donara una oportunitat per venjar-se de tots.

 DAVID LUÍS

EXTRA, EXTRA!!

A partir d'aquesta setmana (no sé exactament quin dia) podrem gaudir en aquest espai de les magnífiques històries creades per l'autor David Luís, un xic de 16 anys que té el sentit un sentit de l'humor envejable i realment madur. Tot va començar quan el seu benvolgut mestre d'ètica va voler fer una antologia de contes a costa dels seus alumnes i de les professors i professores de repàs que cada dia fem els deures dels nostres alumnes. En el cas de David tot va ser diferent ja que la seua imaginació li permet crear boníssimes històries sense que ningú li diga res. El primer dia el profe els va dir que havien de fer un conte sobre la virtud de la justícia i els va anunciar que al llarg del trimestre en farien un per cadascuna de les virtuds que s'explicarien. La locura es va desencadenar. Ningú sabia per on tirar ja que això d'inventar històries realmnet és una mica difícil (i més en els temps que corren on ens ho donen tot fet) però allí estava David per acabar amb tots els problemes: crearia la saga dels habitants de Vilabojadura del riu i amb els mateixos personatges parlaria de cadascuna del les virtuds. Magnífic!! El resultat d'eixe treball van ser una sèrie d'històries que anirem penjant en aquest racó a mesura que es vagen completant. Espere que us agraden tan com a mi i que les gaudiu molt. I a veure si algú s'anima i s'inventa una altra saga. Això seria genial!!