Benvinguts al vostre blog, un espai que anem a construir entre tots per a fer-lo el més útil i atractiu possible.

    Aquest blog està obert a tothom però especialment a les persones que estiguen interessades en la lectura i la creació d'històries individuals i col·lectives destinades a tot el món que tinga curiositat per llegir-les. Aquest és el primer dia i per tant encara no podem fer res però amb l'ajuda de tothom anirem creant i omplint els racons de la nostra imaginació i d'aquest espai en la xarxa.

Uf, va dir ell

Van prendre cafè i talls de sara. Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no l'hauria pogut badar). Ella ni se'l va mirar (feia taaanta calor, i la finestra, com sempre, tancada). La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va contestar (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). Si vols, obre-la, va suggerir, perquè li va semblar que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no es va aixecar de la cadira ni va fer cap comentari. Era com si el temps els aixafés en silenci. Va agafar la tetera i, a poc a poc, va abocar cafè dins de la tassa (feia ja un any que s'havia trencat la cafetera i havien decidit no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, farien servir la tetera pel cafè). Una mosca volava pel damunt del pastís. Va alçar la mà per fer-la fora, però tot seguit va pensar que era un esforç massa gran per la poca nosa que la mosca li feia, així que la va deixar estar. Durant uns segons, la mà va quedar suspesa en l'aire. Després la va abaixar lentament i la va deixar sobre la taula. Crec, va dir ell ensumant l'aire, que aquesta calda atreu les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que no pas viva, que s'arrapava a l'únic pam net de mur, blanc i brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i entraria a l'habitació. Sí, va convenir ella mirant la tassa, i la va començar a copejar amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). ¿Podries deixar de fer soroll?, va preguntar ell, tip. Ella va llançar la cullereta sobre la taula i el cop va ser suau, tou, de color taronja. Abans, era ell qui encara parlava, no feia tanta calor a l'estiu. Tot es capgira, va rematar ella. Hi estaven d'acord. Van quedar en silenci mentre el sol planava sobre tots els caps: els dels homes al carrer, caminant lents, els dels nens a la platja, cecs d'aspror. Van barrejar les cartes i van escapçar-ne la pila. Ella tenia doble parella.

 Si voleu saber com acaba enllaceu ací:
http://www.uoc.edu/lletra/obres/vuitantasiscontes/index.html

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.

A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M'havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç…

La meitat de les llars espanyoles ja tenen connexió a internet i la banda ampla augmenta un 40% en un any

Sempre m'ha agradat molt aquest joc perquè els resultats poden ser fantàstics. Cada persona que vulga participar ha de continuar la història però només amb tres o quatre línies, de manera que es quede oberta per a que la continue el següet. Us animeu? Aquest és l'inici que us propose però en podeu proposar d'altres:

Hi havia una vegada un arbre en el pati d'un col·legi que servia de punt d'encontre per a una colla d'alumnes que hi estaven d'allò més bé protegint-se del fred i la calor sota les seues branques. Un dia ...

L'últim Harry Potter sortirà el 21 de juliol

Redacció

L'últim llibre de la saga del mag Harry Potter, Harry Potter and the Deathly Hallows (Harry Potter i els sants sepulcrals), sortirà publicada en llengua anglesa arreu del món el dissabte 21 de juliol, segons va anunciar ahir l'editorial Bloombury. Per primer cop l'editorial també traurà a la venda, de forma simultània, un audiobook amb el relat llegit per l'actor Stephen Fry. Els sis llibres de Harry Potter ja publicats han venut més de 325 milions de còpies arreu del món i han estat traduïts a 64 llengües.

Notícia extreta del diari Avui: www.avui.com

LA PERDICIÓ D'UN HOME.

Ferran Cerdans Serra

www.badosa.com

Per un dia, i esperant així lliurar-se'n durant uns altres sis mesos, es va decidir a passar la baieta per la nevera. A més de la fortor de la bossa d'escombraries, que era a vessar, l'aspecte de la cuina en conjunt era força lamentable, però més que els reguerons de greix dels armariets, el que feia mala fila de veritat era la porta del frigorífic. En ésser blanca hi destacaven les llànties, que podia reconèixer perfectament: l'habitual puré de cigrons dels vespres estiuencs, greixos variats, oli, xocolata i engrunes de pa.

Un cop netejat el mànec, va resultar que tampoc no era tant difícil (en aquella superfície la brutícia es treia amb facilitat), i va continuar, animat, amb la resta de la porta.

Llestos. Va deixar el drap al seu lloc i es disposava ja a fer-se el sopar quan s'adonà que la cuina feia l'efecte, en general, d'estar molt més bruta que abans. En contrast amb la lluent porta de la nevera, tots els armaris i prestatges apareixien més sòrdids que mai. Sufocant un primer impuls de tornar a enllardar la porta, es va decidir a passar el drap als armariets que la voltaven. Aconseguí un degradat on hi havia hagut un canvi brusc, de manera que la brutícia no apareixia de cop en acabar-se l'oasi de la porta, sinó que ho feia gradualment en un radi d'un armariet. La intenció era bona, però una ullada panoràmica des de la porta de la cambra el va induir a continuar la feina: allò era com no netejar i a més enfotre-se'n.

Així que va agafar aire i passà la baieta d'una tirada, per fora, a tots els armaris, prestatges i calaixos. Però en acabat, en obrir el calaix dels coberts, tement-se el pitjor, s'endugué tot un ensurt: era realment brut, molt més brut que mai en el nou context. Per no parlar del calaix del pa, de l'interior de l'armari de les galetes o del de les llaunes de conserves, tots els quals van caure ràpidament sota la seva espasa certera. Després van venir els espais entre rajoles, que varen costar-li molt més, i l'extractor, la seva primera victòria important. Presa d'un deliri frenètic, quan més netejava més infectes pareixien els nuclis salvatges de resistència.

Feu també el vidre, la maneta i el marc de la finestra, i d'allí estant va albirar els fils del telèfon, que esguerraven tota la feina. Va obrir, així doncs, s'enfilà al marc i els tornà la puresa. Però els cables d'electricitat, sutjosos i fastigosament bruts, s'allunyaven, a un metre escàs, en direcció a la ciutat. Creuaven el carrer i es perdien en un mar de teulades negroses, que suposaven un insult per a la seva cuina, i que necessitaven imperiosament una neteja a fons.

L'home, tot decidit, es penjà dels cables, agafà el drap amb les dents i s'encaminà cap al seu pròxim objectiu.

 Copyleft 2001 Ferran Cerdans Serra (www.llibres-artesans.com)